La intel·ligència artificial no és una revolució tecnològica més

Recordo que un Nadal de fa uns quants anys, de cop i volta, es van posar de moda els MP3. Va ser una revolució perquè tothom, de cop i volta, va deixar d’anar amb discmans i 13 cançons pel carrer per anar amb un petit dispositiu on hi cabien alguns centenars de cançons. Veure gent amb un auricular a l’orella es va tornar, de sobte, el més normal del món.

La indústria discogràfica, tocada per la pirateria, va posar el crit al cel. Els MP3 ens van donar comoditat, versatilitat i capacitat d’elecció, i van obrir una nova indústria que va créixer cada cop més, impulsada, també, per l’iTunes d’Apple i els iPods, que es van convertir en la principal font d’ingressos de l’empresa de Steve Jobs.

Una nova febre va inundar les botigues. Va ser una revolució.

Però, ni de lluny, van canviar el món.

L’agricultura, de la qual en parlaré més endavant en algun altre article, sí que va canviar el món, així com el domini del foc. Totes dues coses van transformar l’individu, a nivell biològic, i també els grups, a nivell de societats i civilitzacions.

La màquina de vapor, l’electricitat, l’automòbil, internet… hi ha diversos exemples de tecnologies que, d’una manera o altra, van canviar el món des d’un punt de vista literal. El preu a pagar, no obstant, solia ser enorme. L’agricultura va fer que els humans que hi vivien tinguessin una pitjor nutrició que els caçadors recol·lectors; els registres arqueològics demostren l’aparició de les primeres hèrnies discals i artritis coincidint amb la dieta empobrida de l’agricultura, i els problemes amb les càries van aparèixer, també, llavors. Els humans ens alimentàvem pitjor, però podíem alimentar milers d’individus quan, abans, ens era impossible.

Cada revolució tecnològica ha derivat en millores col·lectives, normalment, a canvi d’un empitjorament, relatiu o absolut, a nivell individual. És una generalització que cal matisar i argumentar molt bé, però a grans trets, es pot fonamentar amb relativa facilitat.

Però hi ha una altra cara rere cada desenvolupament tecnològic disruptiu: la por dels humans a perdre rellevància. Els ludistes que cremaven telers fa dos segles a Anglaterra en són un exemple evident; si una màquina pot fer la meva feina, simplement, passo a ser irrellevant i, per tant, té pinta que en algun moment començaré a passar gana.

Els humans portem més de 200.000 anys externalitzant coses. Com que la biologia era massa lenta per procurar-me unes urpes apropiades, vam usar eines per externalitzar la capacitat de caçar i de destripar les preses. Com que el valor net calòric d’ingerir carn crua era massa baix, i mantenir uns intestins gegants era energèticament massa car, vam aprofitar el foc per cuinar la carn, predigerint-la, i així reduir la càrrega de treball de l’organisme per processar-la, aconseguint augmentar el valor net calòric de cada entrecot i, ja de pas, prescindir d’uns intestins tan grans. Amb això vam aconseguir perdre la panxa prominent dels simis i disposar de més energia que, d’una forma directa, vam destinar a millorar la màquina més important del nostre cos: el cervell.

Hem externalitzat la força bruta usant animals i després màquines, la precisió humana per la precisió de les màquines i el càlcul brut mitjançant els ordinadors. Sempre hem externalitzat capacitats humanes, i sempre hem tingut por a ser cada cop més rellevants.

Però després arriba la història, posa ordre al desastre i ens recorda que la humanitat continua aquí, treballant, pagant impostos i queixant-se del preu del cafè. La por hi és, però mai s’ha fet real allò que es temia. Cada cop que hem externalitzat alguna feina, hem obert les portes a noves oportunitats per donar als éssers humans tasques cada cop més complexes que una màquina no podia fer. Per això és raonable desconfiar quan algú afirma que amb la intel·ligència artificial «aquesta vegada és diferent».

El problema és que, realment, aquesta vegada ho és. No perquè ChatGPT escrigui correus ni perquè una IA pugui generar una fotografia d’un gat vestit de legionari romà. Aquestes són simples manifestacions superficials. El canvi profund és que la intel·ligència artificial actua sobre una capacitat que totes les revolucions anteriors necessitaven conservar en algun lloc: la capacitat cognitiva humana.

La màquina de vapor va substituir la força muscular. Però necessitava algú que la dissenyés, la construís, l’organitzés, la vengués i decidís què fer amb ella.

Els ordinadors van automatitzar càlculs. Però necessitaven programadors, analistes, directius i professionals que definissin les regles.

Quan una tecnologia eliminava una feina, la resposta habitual era desplaçar les persones cap a activitats més complexes; més coneixement, més creativitat, més capacitat de decisió. El tema és que la intel·ligència artificial està entrant precisament aquí.

Durant dos segles hem automatitzat, sobretot braços, mans i cames, però ara comencem a automatitzar parts del cervell. Això no significa que una màquina pugui substituir avui qualsevol professional; els treballs són paquets complexos de tasques, confiança, responsabilitat, relacions humanes, coneixement tàcit i presència física, però la direcció del canvi és completament nova.

Tasques com escriure, programar, traduir, analitzar dades, diagnosticar, dissenyar, planificar, investigar, negociar o coordinar ja no són activitats exclusivament humanes, i això ens posa en un escenari inaudit, perquè durant tota la nostra història hem pensat que la intel·ligència era el nostre refugi final, l’última frontera que mai es podria creuar.

Les màquines podrien ser més fortes, més precises i més ràpides, però nosaltres continuaríem sent els que pensàvem, preservant el monopoli de la intel·ligència. I això era una línia defensiva magnífica fins que vam començar a construir màquines que també fan coses que anomenem pensar.

La segona diferència: la velocitat

Reconstruir una economia industrial exigia fàbriques, carreteres, ferrocarrils, màquines i generacions de treballadors formats. Coses cares, lentes de produir i encara més lentes de substituir un cop creades. Per contra, la intel·ligència artificial és programari, i el programari té una propietat econòmicament brutal i impossible de replicar: pot copiar-se a un cost absurdament ridícul.

Hi ha límits, com la necessitat de xips, centres de dades i infraestructura, però res a veure amb haver de formar persones durant anys i dotar-les d’experiència durant encara més anys.

Crear deu mil advocats, enginyers o analistes competents exigeix anys d’educació, però crear deu mil instàncies d’un sistema d’IA competent pot ser, fonamentalment, una qüestió de capacitat computacional i de poc més d’uns minuts, comprimint el temps d’adaptació fins a l’absurd.

Un sector pot passar de considerar una tecnologia experimental a integrar-la massivament abans que els estudiants que van començar una carrera universitària acabin els estudis.

Hi ha coses que no canvien, però, com el fet que les institucions segueixin funcionant a velocitat humana, o infrahumana, gairebé.

Legislem en anys, i, a més, no sempre ho fem bé. Europa i la seva AI Act és un gran exemple d’això, però no és només una qüestió d’incompetència, sinó també d’hàbits; reformem sistemes educatius en dècades mentre que, de sobte, la tecnologia pot canviar en mesos.

És evident on està el tema, i no és difícil veure on apareix el problema.

La tercera diferència: la replicació

Un gran professional és escàs, i pel fet de ser escàs, és també car, sent l’escassetat, precisament, un factor determinant del seu valor econòmic.

Si una empresa necessita cent enginyers excel·lents, els ha de trobar, convèncer, contractar i pagar. Però una capacitat digital, com he dit abans, pot replicar-se.

Això elimina automàticament els professionals? Ara per ara, no tots, però és cosa d’un parell de dècades que tinguem un atur del 70-80%, i el col·lapse arribaria molt abans, precisament, perquè com més professionals hi hagi sense feina, més pressió a la baixa hi haurà als salaris. A més a més, canvia la pregunta més important: ja no és només si una IA pot fer aquesta feina, sinó quantes persones necessita el sistema si cada treballador pot utilitzar una capacitat artificial equivalent a diversos centenars o milers de professionals.

Una empresa pot continuar necessitant advocats i, alhora, passar de necessitar-ne cinquanta a necessitar-ne deu, després un, i eventualment cap.

I és que l’automatització no necessita eliminar una professió per transformar radicalment el mercat laboral, perquè n’hi ha prou amb fer que augmenti enormement la quantitat de feina que pot executar cada persona, fent prescindibles la resta.

I la quarta diferència és la més important: la IA pot accelerar la següent tecnologia

Una excavadora excava i una calculadora calcula. Són, per entendre’ns, màquines extraordinàriament eficients fent el que fan, però inútils fent qualsevol altra cosa.

Per contra, una intel·ligència artificial pot ajudar a dissenyar una excavadora millor, un processador millor, un material millor o una nova intel·ligència artificial, com, de fet, ja està passant, i aquesta diferència, que sol passar-se per alt, és la més rellevant, perquè una IA no ocupa simplement una casella dins del desenvolupament tecnològic. Intervé en el procés que crea les caselles següents, i el pitjor és que ho acabarà fent sense que cap humà intervingui, ni en l’execució, ni tampoc en la presa de decisions.

Ja s’utilitzen sistemes computacionals per explorar molècules, materials, estructures proteiques, algoritmes i dissenys de maquinari. Els premis Nobel del 2024 de química i de física no els van guanyar químics ni físics, sinó els pares dels algoritmes d’IA que van fer els autèntics avenços científics. El tema és que no es contempla, encara, que un Nobel el pugui guanyar algú que no sigui humà. Cosetes de la burocràcia.

Si aquesta capacitat continua augmentant, i ho farà inevitablement, el progrés tecnològic deixarà de dependre exclusivament de la velocitat a la qual els humans podem investigar. I aquí és on la discussió deixa de ser sobre chatbots, perquè entrem en el terreny del que pot succeir quan una tecnologia capaç d’investigar participa en la creació de la seva pròpia successora sense que nosaltres pintem el més mínim en tot això.

La pregunta equivocada

Preguntar si «la IA destruirà tots els treballs» és massa simple, perquè eventualment succeirà. La pregunta és «quan», i també és interessant preguntar-nos què passa quan la tecnologia comença a automatitzar la capacitat que sempre havíem utilitzat per adaptar-nos a les automatitzacions anteriors.

La Revolució Industrial va substituir múscul i la revolució digital va automatitzar informació, però la intel·ligència artificial comença a industrialitzar capacitat cognitiva. I quan aquesta capacitat artificial pugui aprendre les noves professions que podrien sorgir més ràpid fins i tot del que nosaltres serem ni tan sols conscients que existeixen, la reconversió laboral deixarà de ser la solució que històricament hem usat per seguir sent rellevants.

No sabem quan arribarem fins aquí; és difícil de preveure-ho perquè hi intervenen la legislació i alguns obstacles socials. Personalment, tinc raons de pes per assumir que passarà, i tinc clar que tots aquells que diuen que això no succeirà simplement perquè les revolucions anteriors van acabar bé tenen una visió molt peculiar i, sovint, limitada del que la IA i la Singularitat Tecnològica realment impliquen.

La història és una font extraordinària d’experiència, però en cap cas s’ha de veure com un contracte signat amb el futur.